Una pedra fusible i alhora
un líquid massís. El
vidre és la
manifestació mateixa de l’ambigüitat,
segons les paraules
del primer viatger que en va descriure la indústria a Venècia.
De la ciutat se´n pot dir el mateix, ja que aquesta ha estat bressolada
al llarg dels segles per un
equilibri inestable
entre l’estat sòlid i l’estat líquid:
Venècia emergeix dels sediments
que proporcionen
els rius que desemboquen
a la llacuna,
per bé que es troba sota
l’amenaça persistent
de dissolució a les aigües
de l’Adriàtic.
LLIM s’adhereix discretament als canals i als tubs dels bufadors
de vidre, els connecta i,
amb la seva circulació,
assimila progressivament els estrats que conformen el lloc.
Sense poder-se’n distingir la causa
de l’efecte, així com
l’interior de l’exterior, LLIM s’articula amb
Venècia talment una ampolla
de Klein:
és una manifestació situada del comportament viscós de la matèria.
Que una ciutat enmig de l’aigua esdevingués El segle XIII
el centre del món occidental
del treball en
vidre és una circumstància que es deu enterament a la viscositat:
la capacitat del vidre i l’aigua per mutar entre els estats de la
matèria de manera reversible els manté oberts a la
col·laboració i en facilita
la coexistència.
L’aigua té un poder engendrador, perquè pot esdevenir llim
quan entra en contacte amb la
terra.
Del negre fang del Nil, la terra fèrtil, procedeix el terme àrab
khemia, l’alquímia,
que ha trobat històricament en el vidre un motiu d’inspiració
i d’aprenentatge per a la transmutació dels metalls indignes.
LLIM no aspira a obtenir, en qualsevol cas, ni or ni la quinta essència:
remou la llera de Venècia amb el mateix assossec amb què
metabolitza i retorna els
materials a la seva
procedència.